Viatjar a l'edat mitjana

Ramon Llull va pertànyer a la minoria que en aquells temps es podia permetre viatjar amb freqüència. Va ser contemporani d'un altre gran viatger: l'explorador i mercader venecià Marco Polo (1254-1324). Llull també va viatjar moltíssim però amb propòsits diferents: demanar suports polítics i financers per als seus projectes missionals i provar directament la força dels seus arguments davant contertulians d'altres geografies i creences. Va trepitjar nombroses ciutats d'Europa i algunes d'Àsia i Àfrica. Es va moure amb els seus llibres a coll i amb els mitjans de transport propis de la seva època (res a veure amb la facilitat que existeix avui en dia per viatjar). No obstant això, gràcies a viatgers com ell l'edat mitjana europea es va anar obrint a nous horitzons culturals.

Qui viatjava?
  1. Mercaders, emigrants, missatgers, militars, religiosos, nobles, recaptadors d'imposts, artesans, prostitutes, artistes, joglars, estudiants, intel·lectuals, vagabunds, captaires, etc.
  2. Els camperols viatjaven per vendre els seus productes a les fires i mercats locals, realitzant trajectes curts; normalment fins a la vila més propera. És sabut que a l'interior de Mallorca, per exemple, molts morien sense haver vist mai la mar.
  3. Amb el descobriment, a principis del segle IX, de les restes de l'Apòstol Sant Jaume a Galícia, el Camí de Santiago esdevé la principal ruta de peregrinació i es configura com un eix que contribuirà a vertebrar Europa; això fa que moltes més persones viatgin.
  4. Les repoblacions o colonitzacions posteriors a les grans conquestes comportaven moviments migratoris en massa, sobretot de camperols que cercaven noves terres i un futur millor per als seus.
  5. Tothom caminava amb freqüència. La no existència, a l’edat mitjana, de mitjans mecànics de locomoció feia que les persones tinguessin unes cames fortes, acostumades a caminar; aquest fet s’ha pogut documentar amb l’estudi forense d’esquelets de l’època.
«Vie de Saint Denis», foli 1. 1317. Escenes de la vida de Sant Dionís. Detall d'un pelegrí que entra a París. Art gòtic. Miniatura. París. Biblioteca Nacional. Iberfoto. Photoaisa.
Quant duraven els viatges?

PER TERRA

  1. Els trajectes duraven des de la sortida del sol fins a la posta, fins i tot quan era necessari anar i tornar el mateix dia.
  2. A peu, la distància mitjana recorreguda en un dia era d'uns 25 quilòmetres i podia arribar als 50 o 60 en el cas dels missatgers professionals (autèntics atletes).
  3. A cavall, el trajecte diari podia rondar entre els 60 i els 100 quilòmetres; això vol dir que travessar l'actual França podia comportar entre 12 i 20 dies (amb bon temps i sense l'aparició de dificultats afegides).
  4. En la navegació fluvial la velocitat era molt diferent, segons si es viatjava a favor o en contra del corrent. Per exemple, en el Roine: de Lió a Avinyó 24 hores, i d’Avinyó a Lió fins a un mes.
Tapís de la Creació: dia de Sol (Dies Solis). Romànic. Escola catalana. 1050-1100. Tapís. Detall. Girona. Museu Capitular-Tresor de la Catedral. J. Bedmar/Iberfoto. Photoaisa.Retrat eqüestre de Guidoriccio da Fogliano. 1328-1330. Simone Martini, Simone di Martino (1284-1344). Siena, Itàlia. Palazzo Publico. Detall central superior. Gòtic internacional. Fresc. Vannini/Iberfoto. Photoaisa.

PER MAR

  1. Per a navegar de Tunis a Mallorca calien 2 o 3 dies; de Tunis a Gènova o Pisa, 7; d'aquestes ciutats italianes a Mallorca, 3; i d'Alexandria a Barcelona, 14. Es tracta de temps mitjans; els temps reals podien diferir moltíssim segons les condicions meteorològiques i el nombre d'escales.
Pelegrins de viatge a Terra Santa. Il·lustració a «Peregrinationem in Terram Sanctam», segle XII. Biblioteca Marciana, Venècia. Miniatura. Costa/Leemage. Photoaisa.
Com es viatjava?

PER TERRA

  1. Els viatges per terra seguien l'antiga xarxa de vies romanes, ja molt deteriorades, fins que, a partir del segle XII, es comencen a rehabilitar.
  2. S'usaven llistes de trajectes, gairebé mai mapes de camins, que comencen a difondre's al segle XIV. La informació oral era la més usada i solia ser la més vàlida i actualitzada.
  3. Era freqüent viatjar en grup i amb molta càrrega: mercaderies, menjar, pinso, armes, eines, tendes, roba, diners, documents, etc. Els pelegrins eren els que viatjaven més lleugers d'equipatge.
  4. Viatjar resultava car: portadors, roba adequada i elegant, peatges, propines, allotjament, àpats, veterinaris, etc.
  5. Per viatjar, el vi era la beguda més recomanable davant d'unes aigües insalubres, especialment a les ciutats.
  6. A l'edat mitjana, els vehicles rodats com els carros eren útils en les distàncies curtes però s'usaven poc en els viatges llargs a causa del mal estat general dels camins.
  7. La muntura era un mitjà molt utilitzat: cavall, mula o ase. Evitava la fatiga del caminar, permetia la càrrega i s'adaptava bé als camins rústics; normalment no s’anava al galop, ni tan sols al trot. Freqüentment es tractava d'animals de lloguer.
Entrada a París d’una diligència de viatgers. Escenes de la vida de Sant Dionís («Vie de Saint Denis»), 1317. Fol.125. Art gòtic. Miniatura. París. Biblioteca Nacional. Iberfoto. Photoaisa.

PER MAR

  1. Per als recorreguts llargs entre ciutats costaneres es preferia la via marítima, més ràpida i còmoda, a la terrestre (per exemple entre Barcelona i Gènova).
  2. A la Mediterrània, en comptes d'endinsar-se a alta mar, es practicava molt la navegació de cabotatge, és a dir, 'de cap a cap', sense perdre de vista la costa; això permetia refugiar-se en els ports en cas de mal temps.
  3. Se solia navegar sobretot a l'estiu (preferentment al juny i juliol), quan la mar està més calmada.
  4. Les forces motrius de les embarcacions eren el rem (a la galera i el llaüt) i la vela (a la nau, la coca i la caravel·la); aquest darrer sistema es combinava amb l'ús de rems.
  5. Els mètodes més habituals per mantenir el rumb eren, de dia, la posició del sol i la solta d'ocells embarcats i, de nit, les estrelles.
  6. A la baixa edat mitjana es difongueren entre els navegants europeus diversos avenços científics que facilitarien la navegació d'altura i amb poques escales. La majoria d'ells van ser introduïts pels mariners islàmics: la vela triangular llatina (segle XII), la brúixola (cap a 1200), el timó de popa (segle XIII) i les primeres cartes marítimes (segle XIII). L'astrolabi i el quadrant no es difondran fins al segle XV.
  7. Els mercaders genovesos i venecians comerciaven amb el llunyà Orient, però no directament sinó a través dels intermediaris de l'Àsia Menor que feien de pont entre els vaixells i les caravanes de la Ruta de la Seda.
  8. A la baixa edat mitjana, l'únic servei regular de passatgers a tota la Mediterrània era la galera que anualment feia el trajecte de Venècia a Terra Santa carregada de pelegrins.
Arribada de pelegrins a Síria. Veler que s’acosta al port de Jaffa i viatgers que paguen impostos per entrar a Tir. Il·lustració al «Llibre de les Meravelles del Món» c. 1371. British Library. Miniatura. British Library/The Bridgeman Art Library. PHotoaisa.

PELS RIUS

  1. Alguns dels recorreguts continentals que avui fem per carretera es podien fer per via fluvial (per exemple al llarg del Roine i de l'Ebre, fins a Saragossa).
  2. La navegació fluvial requeria el pagament de peatge i era utilitzada sobretot per a les mercaderies.
  3. La navegació fluvial es complementava molt bé, tant amb la navegació marítima com amb les rutes terrestres.
  4. La construcció d'embassaments en els grans rius impediria avui aquesta forma de viatge.
Transport de carbó pel riu Sena, a les portes de París. «Vie de Saint Denis», foli 1. 1317. Escenes de la vida de Sant Dionís. Arte gòtic. Miniatura. França. París. Biblioteca Nacional. Iberfoto. Photoaisa.
On dormien els viatgers?

EN TERRA

  1. Hi havia una xarxa limitada de posades; en els camins més importants hi havia hospitals (és a dir hostals, normalment vinculats a l'Església, que acollien pobres i pelegrins per un temps limitat).
  2. L'hospitalitat a les cases de camp era una pràctica freqüent que, en alguns països, era obligatòria.
  3. Carlemany va instar els bisbes a fundar hostatgeries diferenciades per a pobres i rics, avançant-se així a la categorització actual dels hotels per estrelles.
Dret d’asil als convents i les esglésies. Il·lustració del cantar de gesta «L'entrée d'Espagne» del segle XIV, que narra l’expedició de Carlemany a Espanya. Art gòtic. Miniatura. Venècia, Itàlia. Biblioteca Nacional Marciana.
BeBa/Iberfoto. Photoaisa.

A LA MAR

  1. En els viatges marítims era millor dormir al pont que sota coberta, on la calor i la pudor eren insuportables; els passatgers no portaven roba de recanvi, quedaven infestats de polls i a les latrines hi entraven les ones.
Vaixell carregat de persones. Salteri de Lutrell. Gòtic segle XIV. Iberfoto. Photoaisa.
Què podia passar durant el viatge?

EN TERRA

  1. Incidències possibles eren: els atracaments de bandolers, els peatges imprevistos, el cansament dels cavalls, guerres, pestes, accidents, un pont trencat, una nevada, etc.
  2. El calçat de l'època aguantava poc les llargues caminades, de manera que molts viatjaven descalços.
  3. La llarga durada i la duresa dels grans viatges com les peregrinacions implicava que un elevat nombre de viatgers perdessin la vida en els trajectes.
Persones a cavall a punt de travessar un pont. Il·lustració sobre el cirerer. Tomás de Cantimpre (1201-1276). Codex Granatensis: De natura rerum, segle XV. Edició de Granada de l’original del segle XIII. Art gòtic. Miniatura. Granada. Biblioteca Universitària de Granada. J. Bedmar/Iberfoto. Photoaisa.

A LA MAR

  1. Els perills més greus eren la pirateria, el cors i els naufragis.
  2. Les assegurances marítimes no apareixeran fins al segle XV i contribuiran a l'impuls de la navegació comercial.
La reina Isolda allibera Tristany i s’embarquen cap al regne de Logres. Romanç de Tristany i Isolda, d’Everard d’Espinques, escrit per Gassien de Poitiers. Fol. 282v. Art gòtic. Miniatura. Chantilly, França. Museu Condé.BeBa/Iberfoto. Photoaisa.

EN TERRA I A LA MAR

  1. L'existència de monedes locals implicava haver de canviar diners amb freqüència, amb els abusos que això solia suposar.
  2. La diversitat de mesures locals representava un veritable problema, especialment per als mercaders.
  3. El desconeixement dels costums era amb freqüència una dificultat; les lleis d'àmbit local no solien emparar als forans.
  4. El llatí seguia sent, en tota la riba nord de la Mediterrània, una espècie de lingua franca comprensible per a la majoria de les persones.
Canvista jueu. «Sanctorum Peregrinationes in Terram Sanctam», de Bernhard von Breindenbach (1440-1497). Art gòtic. BeBa/Iberfoto. Photoaisa.
 

Cites de Ramon Llull

 
«L’home golafre quan no menja plora i quan ha menjat se’n penedeix»
 

Missatges sobre Ramon Llull

 
Ramon Llull, el 1262, va deixar la família i la vida mundana per dedicar-se en cos i ànima a la conversió dels «infidels».
 

Últimos posts

 
  L’Ajuntament de Palma presenta enguany, dins l’...
 

Últimes creacions